El llac és fantàstic. I els voltants són d’autèntica postal, amb elements tan destacats com el castell d’Urquhart, a la vora oest, o les cinc rescloses de Fort Augustus, on els visitants s’entretenen observant com les embarcacions salven el desnivell de tretze metres que presenta aquí el gran canal de Caledònia. Però cap dels atractius esmentats fins ara ha fet tan popular aquest indret d’Escòcia com en Nessie, a qui mai ningú no ha vist, però de qui tothom parla: s’han fet córrer rius de tinta periodística, sobre el monstre del llac Ness!

L’Steve Feltham ha dedicat mitja vida a cercar-lo. La caravana que té instal·lada arran d’aigua —casa, laboratori i taller durant vint-i-cinc anys— ha estat centre de peregrinació de milers i milers de persones, que s’entusiasmen amb les històries que conta i l’esperonen amb petits donatius.

En el nostre cas, la idea de fer-li una visita, l’estiu del 2015, no responia a cap preocupació per saber si havia fet algun pas endavant en el seu desesperat propòsit. Era només una excusa per recórrer, des de Fort Augustus, la vella carretera militar que ressegueix la vora oriental del llac i que ofereix unes vistes impressionants de la vasta superfície d’aigua i dels turons que l’envolten.

La B862 va ser construïda en les primeres dècades del segle XVIII pel general George Wade, combatent a Almansa i a Menorca durant la guerra de Successió espanyola abans de ser enviat a Escòcia per tenir cura del manteniment i ampliació de les infraestructures militars del país.

No gaire ample, poc transitada i amb el ferm en bones condicions, és el tipus de carretera ideal per a la conducció relaxada i el gaudi del paisatge. S’ha de reconèixer, però, que per a regalar-se les millors vistes cal aturar el cotxe i enfilar-se fins al mirador de Suidhe: la caminada, d’entre quinze i vint minuts, paga la pena.

A la vora de l’aigua, la caravana de l’Steve no costa gens de trobar, perquè a l’esplanada on està instal·lada hi ha també el Dores Inn, un pub magnífic situat a peu de carretera.

Tocades les set de la tarda, la rulot era tancada amb pany i clau, i ni al seu voltant ni a l’extensa terrassa del pub s’hi veia absolutament ningú. Només els quatre cotxes mal comptats que romanien a la zona d’aparcament i un bot minúscul abandonat damunt les roques, delataven l’existència de vida humana en algun indret pròxim. Però contemplant el Dores des del llac, enmig de la broma baixa que l’envoltava, res permetia intuir que hi hagués cap activitat al seu interior i, menys encara, la multitud que l’omplia de gom a gom.

—Tindran taula, si tenen paciència —va proclamar l’encarregat del local.

L’espera va valer la pena: sopes, peix fumat, carn rostida o a la brasa, patates…. I una varietat de cerveses, ginebres locals i whiskies de malta que la gent fruïa amb una alegria i una generositat que feia por. Però al Dores tot està sota control: un petit autobús recull primer i torna després els comensals a casa o a l’hotel, sempre que el trajecte no s’allargui més de 10 milles.

Entre els clients d’aquell vespre no hi havia pas l’Steve.

—La premsa pot dir el que vulgui, però la realitat és que cada cop passa més dies, i moltíssimes nits, a la ciutat d’Inverness.

Ens ho diuen, des de la taula veïna, tres senyors simpatiquíssims, però tan alts i tan amples, amb tanta barba i tan malgirbats que espantarien qualsevol que els trobés enmig del crepuscle emboirat de fora.

I amb un somriu murri, i qui sap si amb un punt d’enveja, afegeixen:

—Ja s’ho poden imaginar. De tot plegat en té la culpa una dona. I si ella l’acaba empenyent a buscar casa i a demanar feina, la recerca d’en Nessie ja no serà, per a ell, res més que un bell record —sentencien.

Més tard, veient-los tots tres sobre aquell bot minúscul, feia la impressió que només amb l’auxili del monstre aconseguirien abordar el veler que tenien fondejat davant seu.

Aquell vespre no vam pas veure l’Steve. Però el trio del Dores estava equivocat: el caçador del monstre segueix a l’aguait.