Un nyap, i no una cosa impecable

Periodisme de baixa estofa en una enquesta d’El País entre escriptors i artistes catalans sobre el referèndum

«Escriptors i artistes catalans rebutgen el referèndum il·legal». En el moment de llegir el titular, en l’aplicació per a mòbils del diari El País, vaig pensar que es tractava d’un manifest dels que fan determinats col·lectius davant de qüestions que consideren d’interès. Amb l’exemplar en paper a la mà (24 de juliol), vaig veure que m’equivocava i que, sota l’esmentat titular, el diari recollia les opinions de tretze personalitats del món cultural català triades per un dels periodistes veterans de la casa, en Juan Cruz.

De manera que els escriptors i artistes que rebutjaven el «referèndum il·legal» no ho havien fet motu proprio, sinó interrogats pel diari. Vaig adonar-me, també, que no tots els entrevistats hi estaven en contra, del referèndum esmentat, i que fins i tot n’hi havia un que anunciava que anirà a votar, si finalment es fa.

El titular, que obria la portada a quatre columnes (normalment un espai reservat per a les informacions de la rellevància més gran), de cap manera reflectia la diversitat de les opinions recollides en l’article. Tampoc ho feien els subtítols, destinats tots tres a destacar les declaracions més contràries a la votació.

Naturalment, la literalitat del titular era inobjectable: encapçalava un text que contenia l’opinió d’uns senyors que estan en contra del «referèndum il·legal». Però que fos inobjectable no l’absolia de ser igualment trampós. La trampa era el que hi faltava i que, de ser-hi, difícilment hagués justificat la seva presència en un lloc tan destacat. L’omissió en el titular del nombre «d’escriptors i artistes» consultats que rebutjaven el «referèndum il·legal», onze, només 11, no pretenia res més que donar-li una importància no tenia.

De cap manera vull menystenir, amb això que dic, les opinions de les persones consultades, tan respectables com les de qualsevol. La meva crítica va dirigida, en primera instància, a la feina d’en Juan Cruz. En aquest cas, i en contra del que seria exigible, em sembla que la seva informació no és el resultat de la recerca honesta de la veritat. Per què, quina veritat buscava, en Juan? Volia saber què n’opinaven del referèndum del pròxim 1 d’octubre el conjunt dels escriptors i artistes catalans? És evident que no, a la vista del llistat de les persones entrevistades.

En Juan és un gat vell, un home cordial, amb una llarga carrera periodística que ha interromput ocasionalment per escriure, per fer feines d’editor i per ocupar càrrecs directius en els grups PRISA i Santillana. Sabia perfectament què en sortiria de les converses que havia decidit tenir.

Però en Juan no és pas l’únic responsable d’aquest exemple d’anti periodisme o de periodisme de baixa estofa. Cap periodista té el poder, per elevada que sigui la seva posició dins d’un diari, de definir quin espai se li dóna a una determinada informació i, menys encara, de situar-la a la portada. Aquesta és una decisió en la qual, normalment, hi participen nombroses persones i de la qual el director n’és el primer responsable. No sé qui són, els que van intervenir en la cadena de decisions que van conduir a la publicació del text d’en Juan. Però em sembla que van fer un nyap, i no la cosa impecable que caldria esperar d’un diari com El País.