Que tot l’embolic d’ara ve de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut del 2006 és una explicació en la qual no estic d’acord. Sí que penso, en canvi, que sense aquella sentència no hauríem arribat al punt on ens trobem o, almenys, que no hi hauríem arribat encara. Perquè vist com han actuat i actuen en relació amb Catalunya els dos grans partits espanyols des de la Transició, el xoc només havia de ser qüestió de temps.

Tothom ja sap, que el gran problema de la famosa sentència no és que declarés inconstitucional l’Estatut, sinó que, amb l’eliminació d’un determinat nombre d’articles i amb la fixació de com havien d’interpretar-se uns altres, fes entrar en vigor una llei nova, diferent de la que havia estat aprovada pel poble i pel parlament i sense que el poble i el parlament poguessin dir si la volien o no.

I sobre això, ningú no ha fet res. Cosa realment estranya, perquè aquesta facultat del tribunal no afecta només a les coses referides a Catalunya. Igual que va fer amb l’Estatut del 2006, el Tribunal podria dictar demà la seva pròpia llei d’educació, de sanitat o d’urbanisme si una eventual reforma de les que són vigents en l’actualitat fos impugnada per la seva presumpta inconstitucionalitat. Ves a saber si ja ha passat, a banda del cas que ens ocupa, que els senyors magistrats, en una llei important, hagin esmenat la plana al poder legislatiu.

Semblaria lògic, doncs, que algú, en algun dels partits amb capacitat de fer-ho, hagués pensat en la forma de modificar les funcions del Constitucional, de manera que pogués impedir l’entrada en vigor o suspendre la vigència d’una llei que trobés contrària a la Constitució, però que no tingués dret a escapçar-ne una part i, menys encara, reescriure-la. Això sempre hauria de quedar en mans del poble o del parlament que, a la vista de les objeccions del tribunal, podria decidir com l’adapta, que l’escriu de bell nou o, simplement, l’abandona. També podria succeir que el parlament, convençut del que vol, i per esvair les preocupacions dels magistrats, decidís canviar la Constitució. Però, ja se sap: això no s’estila, a Espanya, llevat dels casos en què es pot fer de forma exprés i quan es té la força per no consultar-ho a ningú.

El consens és una rara avis, a l’Estat espanyol. Els dos grans partits passen com poden i festegen i lloen i fan regals als «nacionalistes» quan són a l’oposició o governen en minoria, i treuen paquet i deixen marca de forma indissimulada i a vegades insultant quan tenen el control absolut del parlament. Paralitzats per la desconfiança mútua, defensors de l’statu quo, no tocaran res. Res que signifiqui un canvi real. Per què haurien de fer-ho, si tenen la Constitució que volen i el Constitucional que necessiten? Per què han de tocar-lo, si fa la feina que els convé?