No em va costar gaire reunir la informació necessària per escriure l’article que vaig publicar al diari El País el 24 de juliol de 1988, un diumenge de fa quasi trenta anys, amb el mateix títol que encapçala aquesta entrada: «Lloret, arrabal de Europa».

Coneixia Lloret perquè hi anava amb regularitat des de molts anys enrere, primer amb la família i després tot sol o amb els amics. De petit hi veia una platja esplèndida, ja amb més gent de la que hauríem volgut, i racons tan meravellosos com l’Hotel Santa Marta, sortint cap a Blanes, que freqüentàvem perquè el director de l’establiment era amic del pare.

De jovenet vaig començar a adonar-me d’una realitat més prosaica. Recordo un bar, situat a la cantonada entre el passeig marítim i un dels carrers que hi conflueixen, del qual em cridava l’atenció no que sempre fos ple, sinó la quantitat de gerres de cervesa que inundava permanentment les taules. La clientela, formada majoritàriament per uns senyors molt alts i molt grassos, i amb la pell ben clara —una tipologia poc habitual entre la gent del país—, deixava passar les hores fumant, cantant i bevent, mentre els cambrers servien una gerra rere l’altra sense retirar-ne mai cap. Només quan tenien la taula plena de gerres buides gosaven sortir. El color rogenc que els encenia la cara i els ulls quan deixaven el local tenia ben poca relació amb el sol que cremava la platja.

Però va ser l’estiu del 1973, quan en Franco encara era viu, que vaig copsar per primer cop el Lloret que descriu l’article que publicaria quinze anys més tard. Tenia dinou anys; faltaven pocs mesos perquè en complís vint. I era el cantant solista del Conjunto Rumbo, així, en castellà.

En algun altre moment explicaré què fèiem i qui érem els integrats d’aquest grup musical. De moment només diré que anàvem a Lloret cada dilluns, dimecres i divendres per amenitzar les sessions de ball que els hotels oferien als seus clients. Començàvem a tocar a quarts de deu i ens allargàvem fins passada la mitjanit. Tres hores durant les quals la gent —la majoria joves britànics i alemanys— més que ballar bevia, cridava o saltava a la piscina des dels balcons de les habitacions del primer pis… Per a moltes d’aquelles persones, tot això no era res més que una mena d’aperitiu de la nit que viurien després pels carrers del poble, en alguns dels quals era tan fàcil obtenir una copa com ser espectador d’una baralla, sense descartar la possibilitat de veure’s immers en una esbatussada general.

Entre els que decidien quedar-se a l’hotel, n’hi havia que ho feien pensant en l’endemà, amb la idea d’aprofitar el dia. Però la majoria ho feien vençuts per l’alcohol: podien tenir cap altra explicació els bassals de vòmit que inundaven els passadissos de les habitacions? Era el Lloret dels setanta, ja aleshores amb una oferta hotelera exorbitant dirigida a turistes amb un baix poder adquisitiu. A finals dels vuitanta, les coses estaven pràcticament igual. No em consta que s’hagin produït canvis substancials.