De Normandia recordo especialment el mar, tan diferent del nostre, amb unes platges a les quals el reflux de la marea regala unes proporcions immenses, colossals. Si algú vol saber què són les marees i veure quins efectes produeixen, no trobarà cap altre lloc millor, en tot Europa, que el litoral d’aquesta regió francesa que mira al Canal de la Mànega.

Per als que hem nascut a la vora del Mediterrani, el de Normandia és un mar espès, obscur, poc amigable, espantós i fascinant alhora. Un mar que s’intueix poderosíssim i que m’agradaria contemplar durant un temporal d’hivern.

Però a l’estiu, en dies de calma, la gent en gaudeix de valent. En les hores de baixamar, les platges són escenari de múltiples activitats, algunes tan estranyes com la vela sobre rodes. També hi ha gent que es banya, poca, i n’hi ha que pren el sol. Això últim, però, només en les zones immunes a l’acció de les marees, on la sorra o els còdols es mantenen sempre eixuts i on sovint s’han instal·lat, a vegades formant rengleres inacabables, unes casetes de fusta com les que hi havia en algunes platges de Catalunya en les primeres dècades del segle passat. Igual que passava aquí, els seus propietaris o llogaters hi conserven l’equipament complet del banyista, amb la gandula com a element principal. Però, a Normandia, a vegades les casetes adquireixen un cert volum i fins i tot disposen de subministrament d’aigua i electricitat. Aleshores, les neveres amb congelador es disputen amb els fogons el lloc preeminent de l’estança.

Per sort, tot això passa poc. I no passa gens en llocs tan significats com la platja de Cabourg, per exemple, on el Grand Hotel i les casetes, d’un blanc immaculat, conserven l’elegància decadent que la imaginació atribueix als escenaris proustians. O a la platja d’Omaha, un dels punts clau del desembarcament de les tropes aliades que va marcar, l’estiu del 1944, el principi de la fi de la Segona Guerra Mundial. Omaha…!, les hores s’escolen sense sentir-les assegut davant d’aquest sorral grandiós, verge, mirant d’evocar la gesta tràgica i salvadora d’aquell mes de juny.

Encara hi ha un altre indret, en la mar normanda, que cap viatger hauria d’evitar. Ancorada damunt una roca, l’abadia del Mont Saint-Michel és un prodigi arquitectònic. Si es fa de nit, el recorregut per l’interior —immers en una penombra suau— fa travessar el visitant multitud de sales, cel·les, passadissos i escales de caragol que desemboquen, de sobte, en una basílica i un claustre d’unes proporcions que ningú hauria gosat imaginar tan a prop de la lluna, a tants i tants metres sobre el nivell del mar.

Per veure l’abadia des de fora i copsar la singularitat del seu emplaçament, cal allunyar-se’n fins a un punt en què els vaivens de la marea —que aquí fa variar el nivell de l’aigua fins a quinze metres— ens la mostrin ara com una illa minúscula, hores després com una presència poderosa enmig d’una desolada immensitat de sorra.