Era 23 d’abril, celebràvem Sant Jordi: Barcelona era plena de llibres, de roses i de gent, sobretot de gent. I, entre la gent, multitud d’escriptors, d’aquí i de fora, signant els seus llibres. A Madrid, vestit d’etiqueta, el món literari i acadèmic assistia a l’entrega del premi Cervantes. Fins aquí, tot normal, passa cada any, però l’any 2001 va ser diferent.

Tothom ja sap que el Cervantes té el propòsit de “reconèixer la tasca creadora dels escriptors espanyols i hispanoamericans que hagin contribuït a enriquir el patrimoni literari en llengua espanyola”, per dir-ho en els termes que utilitza el Ministeri de Cultura, organisme que el va instituir i que l’atorga anualment.

L’entrega del Cervantes inclou invariablement un discurs del premiat, generalment per dir alguna cosa d’El Quijote o del seu autor, i un altre del Rei. I va ser justament durant la peroració del monarca que va saltar la notícia. Que ho digués en aquell to monòton, poc expressiu, que caracteritzava les seves intervencions, fossin televisades o en directe, no el disculpa de l’error ni fa menys espectacular l’exhibició d’ignorància supina que ens va regalar aquell dia el rei Joan Carles I. Sense cap símptoma que fes perceptible que s’adonés de la barbaritat que li feien dir, va llegir: “Nunca fue la nuestra lengua de imposición, sino de encuentro. A nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo por voluntad libérrima el idioma de Cervantes”.

No sé qui va escriure el discurs, si algú del govern, llavors en mans de l’Aznar de la majoria absoluta, o algú de la Casa Reial. O algú altre vinculat d’alguna manera a la concessió del premi. Tampoc no sé si el paràgraf esmentat va ser posat en el discurs per ignorància o per mala fe. La qüestió és que hi era i que el Rei no el va saber veure, el disbarat, i se’l va empassar. Tampoc entre el públic assistent —la nata de la intel·lectualitat capitalina i una copiosa representació política— va causar cap rebuig ni incomoditat la falsedat de les paraules del Rei, que va rebre l’aplaudiment cortès, mecànic, indiferent que les classes altes dispensen als subalterns quan l’etiqueta ho exigeix.

Era dilluns; ja he dit que Barcelona (i Catalunya) era plena de roses, de llibres i de gent. No era fàcil moure’s per la ciutat i, menys encara, trobar un lloc tranquil per seure a dinar. Vaig decidir tornar a casa. Estava a punt d’entaular-me quan la televisió va donar la notícia. Em va costar menys de cinc minuts trobar els llibres que em donarien les dades necessàries per rebatre les paraules del rei. «Casi tres siglos de imposición» (El País, 29 d’abril del 2001) no és res més que una breu antologia d’un corpus normatiu que feia evident que la «voluntat libèrrima» adduïda per sa Majestat era una ficció, un invent, i que la imposició del castellà havia estat una realitat obstinada i constant.