La secretària m’anuncia la trucada d’un conseller. Passen pocs minuts de les set de la tarda. La reunió de portada està convocada a dos quarts de vuit. El conseller vol assegurar-se que sóc conscient de la importància d’un paper que han «decidit» donar-nos.

—Només el teniu vosaltres —m’assegura. I, sense esperar si jo tinc res per dir, afegeix: —Espero que li donareu el tractament que mereix.

El paper era un dictamen jurídic encarregat pel seu antecessor en el marc dels treballs preparatoris per a la convocatòria d’un concurs públic important. Era una opinió tècnica que desaconsellava la decisió que finalment es va prendre. La filtració —perquè d’això es tractava: la procedència del document no podia ser revelada—, tenia el propòsit de fer saber a tothom, aquell dia concret, que l’antic conseller, qüestionat ara per la decisió que havia pres anys enrere, havia actuat sent plenament conscient que ho feia malament.

A la redacció estaven contents. Disposàvem d’una exclusiva! Ja feia estona que el sotsdirector havia entrat al despatx per donar-me detalls del famós paper i per informar-me que estaven buscant l’ara exconseller per si volia defensar-se amb alguna declaració.

La meva conversa telefònica no va acabar bé. Perquè…, tindríem accés l’endemà a tot l’expedient? Podia assegurar-me el conseller que en aquest expedient no hi havia un altre dictamen que es pronunciava en un sentit contrari al que ens filtraven avui? Podríem consultar a partir d’ara tots els dictàmens jurídics que encarregués el departament? La resposta van ser tres no, el segon més irritat que el primer, el tercer decididament molest, a un punt de la indignació.

Tampoc la reunió de portada va anar com m’hauria agradat. Vam donar la informació. No sé si en el lloc i la forma que esperava el filtrador. Però vam publicar-la. Vaig acabar fent meva la coartada del periodista irresponsable, per no dir del mal periodista: «Va, home, va, que el paper és bo, autèntic; és novetat. No el té ningú més. I demà ens tocarà fer un altre diari, ja seguirem buscant…».

Em vaig equivocar. Si es tractés d’un error puntual, circumscrit al mitjà que llavors jo dirigia, la meva conversa amb el conseller només seria una anècdota sense gens d’interès per ser contada. Però qualsevol persona atenta als mitjans s’adona que l’ús partidista o en benefici personal de la informació pública és un fet generalitzat. Amb l’agreujant que, silenciant la identitat del filtrador, el periodista es fa còmplice de qui tira la pedra i amaga la mà, i abona, a més, la conducta que amb més força hauria de combatre: el segrest de la informació pública per part dels governants, que són, justament, els que tenen l’obligació de protegir-la i de posar-la a disposició de tothom.

Sí, ja ho sé: la primera obligació del periodista és la de preservar la identitat de les seves fonts. Però en aquesta categoria mai s’hi ha d’incloure els manipuladors, els que volen posar els mitjans al seu servei. En aquests casos, la identitat i les motivacions de la suposada font tindran tant o més interès informatiu que el contingut del document que volen posar sota la llum.