De cap manera es pot dir que el procés ha partit Catalunya en dos, sense reconèixer que el mateix passa a Espanya —dretes i esquerres, per simplificar— o als Estats Units —demòcrates i republicans—. L’única diferència és que les divisions d’Espanya i les dels Estats Units són considerades normals, saludables, i les de Catalunya, nocives per a la convivència.

Sí, a Catalunya hi ha independentistes i no independentistes. I també hi ha, i no s’ha de confondre una cosa amb l’altre, gent a favor d’un referèndum i gent en contra. I aquesta, em sembla, és la gran qüestió d’ara.

Tots els independentistes estan a favor d’un referèndum. La immensa majoria voldria que fos pactat. Però, convençuts que l’Estat mai no el permetrà, es disposen a participar en el que ha convocat el president Puigdemont, i a acceptar el seu resultat. És veritat que n’hi ha uns quants que segurament voldrien tirar pel dret, però hem de convenir que són una minoria, que haurà de sotmetre’s, arribat el cas, al parer de la majoria.

Entre els no independentistes hi ha divisió d’opinions, amb relació al referèndum. Uns es declaren completament a favor, sempre que la convocatòria, insisteixen, es faci amb totes les garanties, que és una manera de dir que sigui pactat amb l’Estat. Si saben com s’han d’obtenir, aquestes garanties, o si tenen la fórmula per aconseguir el pacte amb l’Estat, són interrogants als quals de moment no han donat resposta. Tampoc han estat concloents a l’hora d’expressar el seu rebuig al referèndum convocat pel primer d’octubre, adduint que prendran una decisió definitiva quan en coneguin tots els detalls.

N’hi ha uns altres, de contraris a la independència, que jo qualifico de constitucionalistes, perquè tot el seu argumentari, en contra d’un referèndum, es redueix a un únic punt: que és il·legal, perquè no el permet la Constitució. Al contrari del que passa amb els grups favorables a donar veu al poble, d’acord amb l’Estat o no, els constitucionalistes tenen els seus òrgans de decisió fora de Catalunya, a Madrid, que és on volen jugar la partida, perquè saben que, allà, la tenen guanyada.

Jugar-la a Catalunya, acceptant la celebració d’un referèndum, té, per a ells, dos grans inconvenients. El primer és de fons: els obligaria a reconèixer que Catalunya té una identitat pròpia, diferent de la d’altres «nacionalitats i regions» que conformen l’Estat espanyol i que, com totes, té dret a decidir el seu futur. El problema és que només Catalunya té interès a exercir-lo, aquest dret. I que Catalunya és, alhora, l’únic territori del qual no poden prescindir.

El segon inconvenient és més d’ordre estratègic: la convocatòria acordada d’un plebiscit els obligaria, per guanyar-lo amb joc net, a convèncer els catalans de la bondat de romandre a l’Estat espanyol. I per aconseguir-ho, haurien d’explicar quin projecte tenen per Catalunya, cosa que no han fet mai fins ara, perquè no en tenen cap. Cap que pugui ser acceptat per una majoria de catalans, vull dir.

En el cas del PP i Ciutadans, és evident. I en el cas dels socialistes, pràcticament passa el mateix: l’estat plurinacional que propugna el seu líder provoca urticària en amplis sectors del partit, la qual cosa debilita la proposta i fa molt difícil el seu desenvolupament. I de cap manera permet l’elaboració d’un document que visualitzi quins efectes podria tenir aquest model d’Estat en l’autogovern de Catalunya.

I, si falten els detalls, falta tot, perquè, vista l’experiència de les últimes dècades, als catalans, llevat potser els que d’alguna manera se senten vinculats als tres partits que acabo de citar, els és igual que l’Estat sigui autonòmic, federal o plurinacional, el que volen són detalls. Com seria el finançament? Quines competències tindria la Generalitat en matèria de sanitat, educació, fiscalitat, cultura, seguretat, comerç, indústria…? Quines garanties protegirien aquestes competències de la intromissió de les autoritats de l’Estat?

És veritat que una exigència semblant mai no s’ha dirigit als convocants de la votació que es vol celebrar l’u d’octubre. Però necessàriament haurien d’oferir-ne, de detalls del projecte independentista. La superació de les diferències sobre el fet de la votació i la convocatòria d’un referèndum pactat, obligaria a entrar a fons en el debat que veritablement hauria d’interessar, consistent a confrontar la independència amb una determinada forma de pertinença a Espanya.

No sóc futuròleg. No sé què passarà abans del primer d’octubre. Però em confesso incrèdul davant la possibilitat que ningú, entre els constitucionalistes, presenti un projecte atractiu pel conjunt dels catalans o, almenys, la promesa formal i acotada d’una futura votació que justifiqués la suspensió de la que està convocada. Ja ho he dit abans: volen jugar la partida a Madrid, on controlen tots els poders de l’Estat. I per això invoquen la sacrosanta Constitució, que ells han canviat quan els ha convingut, però que els catalans mai no podrem canviar. Fruit d’un pacte condicionat pel franquisme i per l’exèrcit, instrument de democràcia i llibertat, eina de progrés social i d’obertura al món, quaranta anys després la Constitució pot esdevenir una presó pels catalans.