Em sembla que aquell dia no va faltar ningú. No passa sovint que un príncep i una princesa vulguin seure a taula amb una colla de gent que, a banda de l’amistat, no tenen cap altre comú denominador que l’origen gironí i la residència barcelonina. En el grup hi ha de tot: professors universitaris, directius d’empresa i empresaris, alts funcionaris, periodistes, exdirigents polítics que han exercit càrrecs governamentals, consultors i, a hores d’ara, fins i tot algun jubilat. Si deixem de banda els extrems més extrems, hi ha gent de totes les ideologies i partidaris de totes les possibles formes de relació entre Catalunya i Espanya. I monàrquics i republicans, naturalment.

Vam dinar amb el rei Felip i la reina Letizia, aleshores prínceps d’Astúries i de Girona, el 18 de març del 2010, en una casa de menjars de la plaça Molina que vam tancar per a l’ocasió. Miro la foto i veig que tots ens vam posar corbata, llevat d’un que anava sense no sé si volgudament o a causa del despistament que el tòpic atribueix als savis.

Per sort, la formalitat indumentària no va fer-se extensiva a la conversa. Malgrat les admonicions prèvies d’un dels contertulians, el col·loqui va ser franc, amb una observança més que relaxada de les normes de tractament protocol·lari. Cap pregunta o comentari va quedar sense resposta. I si alguna intervenció els va ferir o incomodar, no es van permetre cap gest que ho delatés. Ni ell ni ella.

El príncep era aleshores una persona que havia dedicat la vida a preparar-se per la feina que fa ara. I, quan va ser fora, gairebé tots els assistents vam convenir que havia aprofitat força el temps. D’entre les coses que va dir, vaig retenir especialment aquesta: «Sortosament, i a diferència del meu pare, jo mai tindré una Transició o un 23F».

A hores d’ara ja deu ser conscient que s’equivocava. Ahir diumenge, u d’octubre del 2017, va fer-se evident que Felip VI ha perdut una gran oportunitat per enfortir i prestigiar la corona espanyola, tacada per l’actuació infame de la policia i la Guàrdia Civil contra milers i milers de catalans que, pacíficament, no volien fer res més que votar. Una votació que podia haver estat diferent o fins i tot innecessària si el rei Felip, abans príncep de Girona, hagués exercit la funció arbitral o moderadora que li atorga la Constitució per resoldre un problema la gravetat del qual havia de conèixer des de l’instant mateix de la seva proclamació, ara ja fa més tres anys.