El dilluns dos d’octubre, l’endemà d’una votació que va desencadenar l’actuació policial més trista i innecessària que recordo des de la dècada dels setanta del segle passat, el diari El País publicava una anàlisi de com s’havien explicat els fets a TVE i a TV3. El títol era absolutament asèptic: “Dos relats televisius”. I l’avanttítol hi aportava poca cosa més: segons el diari, les dues cròniques havien estat “radicalment discrepants”.

El text, signat per un periodista experimentat, repassava el que havia fet cada cadena al llarg de la jornada, aturant-se especialment en la comparació dels informatius de migdia. S’hi deia, per exemple, que a les 13.30 hores, mentre TV3 entrevistava l’expresident Artur Mas, TVE feia el mateix amb el ministre de l’Interior, Juan Ignacio Zoido, sense aclarir si en algun altre moment la cadena espanyola havia donat cap espai a les paraules de Mas o la catalana a les del ministre.

La crònica tenia el propòsit de fer veure al lector que totes dues cadenes havien intentat portar l’aigua al molí del govern del qual depenen, sense atrevir-se l’autor a indicar o almenys suggerir quin dels dos relats s’acostava més a la realitat. Una realitat que ell havia de conèixer de primera mà, perquè escrivia des de Barcelona, el cor de la notícia.

Allò que no va ser capaç d’apreciar el periodista d’El País ho van veure clar els periodistes de TVE, alguns dels quals van qualificar de “vergonyosa” la cobertura que va fer la cadena estatal del desenvolupament del referèndum i de les càrregues de la policia espanyola i de la Guàrdia Civil contra els votants. Estaven tan enfadats que el Consell d’Informatius, l’òrgan que els representa, va exigir la dimissió dels responsables dels Serveis Informatius, perquè en lloc de garantir que s’informés de manera “objectiva, veraç i plural” del que havia de succeir a Catalunya, “van fer tots els possibles” per difondre’n “una visió esbiaixada i parcial”.

Cap geperut no veu mai la seva gepa, ja se sap. Ho dic perquè la discrepància de relats es dóna també a la premsa escrita, com es fa avinent en les portades que reprodueixo en aquesta entrada, corresponents al dia d’avui. Unes portades que no són res més que l’exponent d’un fenomen que no para de créixer i que trobo preocupant des del punt de vista professional: en molts diaris es fa més política que periodisme.

El problema mai és l’opinió, ni la línia editorial; el problema és la informació, o allò que es presenta com a tal. Fixeu-vos en l’exemple: allà on un diari veu insurrecció i desordres, l’altre hi copsa una protesta per les càrregues policials contra els votants. Un troba la imatge representativa de la jornada en un grup de joves que es disposa a tallar una via ràpida; l’altra, en canvi, la troba en la multitud que omplia el centre de Barcelona, amb “presència massiva d’estudiants”, segons es llegeix al peu de foto.

Igual que alguns periodistes d’El País, que hi eren no en missió informativa sinó a títol personal, ahir jo també vaig sortir al carrer. I sé què hi feia, allà, i què hi feien les persones que tenia al costat. I sé, per tant, quina d’aquestes dues portades s’ajusta més a la realitat.