Hi ha un cert consens, entre moltes revistes i planes webs especialitzades en el sector turístic, a considerar Hallstatt com un dels pobles més bonics d’Europa. Són afirmacions davant les quals sempre em poso una mica a la defensiva. Però he de reconèixer, en aquest cas, que la visita paga la pena. Més pels seus voltants i pels camins que hi menen que pel poble en si.

Tinc la presumpció que les revistes i el boca orella de les xarxes socials li han fet més mal que bé, a aquest poble dels Alps austríacs que s’aixeca en l’estretíssima faixa de terra que hi ha entre el llac Hallstätter i la colossal muntanya que guarda al seu si una mina de sal amb set mil anys d’història. El volen tenir tant a punt i tan net, pretenen mostrar-lo tan autèntic que tot sembla pintat del dia abans, talment com si fos un decorat el dia de l’estrena. I després hi ha les botigues, els bars i les cases de menjars, que l’allau de turistes ha fet multiplicar.

La visita, en qualsevol cas, és més que recomanable. S’hi pot arribar per carretera, una via que alterna túnels d’una vegetació arbòria impressionant amb l’oferiment, en altres punts, de vistes magnífiques de l’entorn muntanyós. És una carretera relativament moderna, no sé si de principis del segle passat. Fins aleshores, al poble només s’hi podia accedir a peu o en vaixell. Mitjà, aquest últim, al qual hi han de recórrer encara ara els visitants que arriben en tren des de Viena o de la propera ciutat de Salzburg, ja que l’estació es troba a l’altra banda del llac.

En un extrem del poble hi ha la base del funicular que s’enfila, gairebé 400 metres muntanya amunt, fins a l’antiga mina de sal. El preu no ha de fer d’aturar ningú: cada euro que es paga pel recorregut amb guia per les velles galeries, instructiu i divertit alhora, està plenament justificat.