En un temps que encara cobrava la feina a tant la peça, les peripècies judicials d’en Josep Maria Mezquida em van procurar una bona font d’ingressos. Si cridava tant l’atenció dels medis, no era pas per la naturalesa o la gravetat dels delictes que se li atribuïen, sinó pel fet de ser alcalde, alcalde de Convergència i Unió (CiU).

Veí del poble de La Jonquera i amb residència i negocis al barri fronterer d’Els Límits —on el carrer principal té una vorera a França i l’altra a Espanya—, en Mezquida va assolir l’alcaldia en els darrers anys del franquisme, no pas per designació del Governador Civil, com era preceptiu aleshores, sinó per una inusual elecció dels seus companys de consistori consentida o aprovada pel cap provincial del Movimiento. En les primeres eleccions municipals del postfranquisme, l’any 1979, va conservar el càrrec encapçalant la llista de CiU.

En Mezquida va fer-se popular, entre els periodistes, pel to franc, enèrgic i reivindicatiu que emprava davant d’organismes com la Diputació o la Generalitat a l’hora d’exigir inversions i subvencions a favor del municipi. D’aquí que la seva detenció, a finals del 1982, causés sorpresa i perplexitat: en aquell alcalde que plantava cara, que no tenia pèls a la llengua, que mai no es rendia, s’hi amagava un evasor de capitals, un estafador?

Desconec com va acabar o quins efectes va tenir la freqüentació dels jutjats i de les presons per part d’en Josep Maria Mezquida més enllà del mes de novembre de l’any 1985, data de publicació de l’última crònica que vaig dedicar-li. L’assumpció de noves responsabilitats professionals em va allunyar del cas Mezquida i em va fer cometre un pecat que qualsevol periodista hauria d’evitar: totes les històries s’han de seguir fins a la seva conclusió, per respecte al lector i a les persones, físiques o jurídiques, que d’alguna manera s’hi han vist implicades.

Si he decidit recuperar aquella vella crònica d’ara fa trenta-dos anys, no és pas només per entonar un mea culpa per l’absència d’un final. Fullejant tot el que vaig escriure del cas me n’adono d’un altre error professional que exigeix un disculpa: mai, mai una foto familiar, amb la dona i les filles, llavors molt petites, hauria d’haver il·lustrat la informació que donava compte, l’octubre del 1983, de la segona detenció d’en Mezquida, ara per un suposat delicte d’extorsió.

Hi ha encara una altra raó per evocar l’exalcalde de La Jonquera. Quatre dies després de la seva primera detenció, i sense ser escoltat, va ser expulsat de Convergència Democràtica de Catalunya i destituït com a membre de la Comissió de Coordinació de Policies Locals. En les dues decisions hi va tenir un paper rellevant en Macià Alavedra, aleshores conseller de Governació i factòtum de Convergència. Sí, el mateix Alavedra que aquest 2017, per evitar una condemna de sis anys de presó, s’ha reconegut culpable dels delictes de corrupció urbanística i de frau fiscal, i ha acceptat pagar una multa de 10,3 milions d’euros.