Quan es parla d’Aberdour tothom esmenta el castell i, sobretot, les vistes esplèndides que s’ofereixen des del seu jardí. Però jo prefereixo contemplar-les assegut en un dels bancs de fusta que hi ha a la platja. El castell és ple de gent com jo, forana, sovint amb presses per complir l’horari que marca el full de ruta elaborat per una agència de viatges o que figura en la guia turística que duen a les mans.

A la platja, en canvi, tothom és d’aquí. Un tothom que aquest dimarts de mitjans de desembre es limita a quatre persones: un home i el seu fill petit, que  gaudeix llançant pedres a l’aigua, i una dona que ha sortit a estirar una mica les cames mentre passeja el gos. Després arriba una dona més gran, segurament de la meva edat. Seu en un banc, al costat del meu, i es posa a fer el mateix que faig jo: escolta el silenci; contempla el paisatge immòbil, avui orfe de vent, carregat de núvols.

Just al davant, a l’altre cantó de l’amplíssim estuari del Forth, s’albira la silueta  del castell d’Edimburg i, a la dreta, la minúscula illa d’Inch Keith, que el gran Johnson visita a l’inici del seu famós Viatge per Escòcia, al segle XVIII.
“L’illa —escriu l’insigne autor britànic en el llibre que trec de la motxilla— no és res més que una roca entapissada amb una fina capa de terra, no desproveïda d’herba i amb abundància de cards”.  I afegeix: “No hi ha símptomes que hi visqui habitualment ningú. Només hi trobem una petita fortificació arruïnada, amb una pedra on consta la següent inscripció: MARIA REG 1564”.

Johnson, doncs, trepitja les restes d’un fortí aixecat dos-cents anys abans, durant el regnat de Maria Estuardo, la nena a la qual van cenyir la corona d’Escòcia quan només tenia nou mesos i que va viure els dies més feliços de la seva infància en el palau de Falkland, un poblet ben a prop d’aquí que visitaré si aconsegueixo tornar el llibre a la motxilla i aixecar-me d’aquest banc.