Els resultats de les eleccions del passat dia 21 tornen a deixar clar que és la por, només la por, el que impedeix a l’independentisme superar el llindar del 50% dels vots. Amb els antecedents i en les circumstàncies extraordinàries que s’han celebrat les eleccions, em sembla que es pot afirmar que tots els partidaris de la independència han anat a votar, sigui a la llista del President, a ERC o a la CUP. Això no vol pas dir, i em sembla necessari subratllar-ho, que tots aquests votants s’hagin acostat a les urnes contents, satisfets de la feina que s’ha fet fins ara i amb la seguretat o almenys la convicció de comptar amb les persones i els programes adequats per governar el país i per seguir caminant cap a la independència o cap a alguna altra solució que trobi el suport majoritari dels catalans.

Conec un bon nombre de persones que, vist el que ha passat els darrers dos anys, els hauria agradat quedar-se a casa o votar en blanc, i que només la possibilitat d’una victòria unionista els ha impulsat a donar un altre vot incondicional a les forces independentistes.

Una cosa semblant passa al cantó contrari del tauler polític. L’excepcionalitat de la convocatòria també ha mobilitzat tots els que defensen la unitat d’Espanya. Però s’enganyaran, els dirigents de Ciutadans, dels socialistes o dels populars, si actuen pensant que els vots que han rebut són tots de gent contrària a la independència. Part dels vots guanyats per Ciutadans i socialistes  —el PP n’ha perdut quatre de cada deu dels pocs que ja tenia— són de gent que té por: por de perdre l’empresa o la feina,  o ambdues coses; i amb l’empresa o la feina, la casa, el col·legi dels nens, la mútua mèdica, la segona residència de la platja o la muntanya, les vacances a l’estranger… Són de gent que, en el context actual, mai no votaria la independència, però que acabarà donant-li suport si l’Estat no facilita una solució alternativa que, democràticament, convenci als catalans de les bondats de seguir sent també espanyols.

La repressió política, econòmica, policíaca o judicial no podrà durar sempre: quan des de l’Estat s’empobreix política, social, cultural i econòmicament Catalunya, no s’arruïna l’independentisme, s’arruïna el conjunt del país, també als catalans que han votat Ciutadans, socialista o popular, alguns dels quals, comprensiblement, encara tenen por.