Cap polític, per modesta que sigui la importància del seu càrrec, es desprèn fàcilment de les dades i els documents que genera o utilitza en la seva feina. Ni abans, ni ara, que la transparència està de moda. Per mirar de vèncer aquest obstacle vaig crear, a finals dels vuitanta del segle passat, el meu grup parlamentari.

A Barcelona, en el cas de l’Ajuntament, la Diputació o la Generalitat tenia més tecles per tocar, perquè, a banda dels polítics, tenia accés als responsables de segon i tercer nivell, coneixia funcionaris i tractava amb persones que, per la seva activitat professional, podien saber què passava al si de les esmentades institucions.

Fer totes aquestes coneixences i establir-hi una relació de mútua confiança requereix temps. I d’això no en tenia gaire, la tardor de l’any 1989, quan al diari m’ocupava de les qüestions de política cultural i començava a anar a Madrid amb regularitat. Més que una exigència dels meus caps, era una autoimposició, la necessitat d’obtenir algun resultat ràpid.

Però al ministeri de Cultura no coneixia ningú, llevat del ministre, aleshores en Jorge Semprún. Cap funcionari, cap director ni subdirector general, cap tècnic ni expert. Cercant una drecera, vaig adonar-me que potser podria fer jugar a favor meu la normativa que obliga el Govern a satisfer les demandes d’informació presentades pels membres del Congrés i del Senat. Jo explicaria què volia a determinats diputats i ells ho traslladarien al ministre en forma de pregunta parlamentària. Amb les dades o els documents obtinguts d’aquesta forma, redactaria una informació fent constar, a canvi del favor, que procedien de la resposta donada pel govern a tal o qual diputat.

La idea va trobar complicitats en els dos extrems de l’arc parlamentari. Un diputat del PP i un altre d’Izquierda Unida, un castellà-lleonès i l’altre andalús, si no ho recordo malament, aleshores tots dos a l’oposició, van acollir les meves propostes amb interès i una certa regularitat. Però el resultat de tot plegat va ser més aviat magre. Tot i que la normativa parlamentària obligava el Govern a respondre en un determinat termini, em sembla que de trenta dies, sovint les preguntes quedaven sense resposta.

Això és el que va succeir, per exemple, quan en Miguel Ángel Cortés, diputat del PP, va presentar una pregunta sobre la compra d’obres d’art per part de l’Estat. Jo volia saber a través de quines galeries o marxants s’havien fet les adquisicions destinades al Centre d’Art Reina Sofía, el gran museu estatal d’art contemporani que acabava de viure la seva segona inauguració. El diputat Cortés s’hi va avenir de seguida, a transformar el meu interès en pregunta.

—Però, ja que ens hi posem —em va dir—, preguntaré per les compres destinades a tots els museus, i no només per les del Reina Sofía.

Per alguna raó que desconec, i en contra del que passava habitualment, aquesta vegada en Cortés va rebel·lar-se, contra el silenci governamental. Això sí: va costar tot un any que el Consell d’Estat obligués el ministeri a donar-li el famós llistat.

El virus de l’ocultació infecta tothom, quan tasta el poder. Fins i tot a personalitats tan valuoses com Jorge Semprún o Jordi Solé Tura, polítics de primeríssima divisió, demòcrates de soca-rel, ministres de Cultura  en els governs de Felipe González.