El dia que Saddam Hussein va envair Kuwait, jo assistia al desenterrament d’un galió catalano-aragonès enfonsat a Sardenya a finals del segle XV.

—Hi ha un merder que no et pots ni imaginar!—em va dir la Rosa Mora per telèfon, després de fer-me un resum dels fets en un to ben indicatiu del grau d’excitació que es vivia a la redacció.

L’esclat de la primera guerra del Golf va passar gairebé inadvertit, a Villasimius. Més enllà d’algun comentari escadusser, no recordo ningú que me’n parlés: cap veí del poble ni treballador o hoste de l’hotel; i tampoc cap dels membres de l’expedició arqueològica, formada per un grup de joves que havien decidit construir el seu futur explorant el passat. Potser si haguessin disposat d’un mòbil, la presència de la guerra s’hauria fet indefugible, omnipresent. Però llavors de mòbil només en tenien personalitats destacades del poder econòmic o de l’autoritat governativa o policial, dos col·lectius escassament representants en aquell indret perdut al sud-est de l’illa de Sardenya, a una hora en cotxe des de Cáller. Tampoc la premsa va contribuir a situar el conflicte entre les preocupacions o almenys la conversa dels vilatans, sobretot perquè allà no hi arribaven, els diaris.

Mentre les tropes de Sadam s’aposentaven en el petit emirat àrab i el món es preparava per fer-les fora, Villasimius mantenia impertorbable les seves rutines. La de l’expedició arqueològica espanyola s’iniciava a primeríssima hora. Tres llanxes pneumàtiques salpaven del port per portar tot l’equip fins al lloc del naufragi, en una travessia de pocs minuts fins a l’illot de Cavoli. Les restes del galió estaven enterrades davant d’una cala minúscula, d’aigües transparents, a 15 metres de profunditat, ocultes només per una fina capa de sorra.

En aquestes condicions, l’estudi i el rescat de les restes de la nau no oferien una dificultat excessiva. Jo contemplava les operacions des de la superfície, amb unes ulleres d’aigua i un tub per respirar. I, quan no era a l’aigua, matava l’estona a l’ombra del penya-segat que protegia la cala llegint i xerrant amb els arqueòlegs que descansaven o es preparaven per al seu torn d’immersió.

Quan s’acostava el migdia, una de les llanxes anava a Villasimius a buscar el dinar: entrepans, aigua i fruita, especialment préssecs, caixes senceres d’uns préssecs de vinya d’una textura i un sabor que sempre recordaré.

Com que dinàvem tard, la tarda sempre es feia curta. Passades les sis tornava a l’hotel i amb el telèfon de l’habitació trucava a la Rosa, aleshores la meva jefa, que des de Barcelona em donava notícies de la guerra.

Guerra i préssecs, doncs, per evocar un viatge inoblidable… i irrepetible: hi ha algun diari, avui, que acceptaria enviar a Sardenya un redactor i mantenir-li una setmana en un hotel de quatre estrelles i amb un cotxe a la seva disposició sense cap més obligació que mirar com desenterren un vaixell del segle XV?

Malauradament, cap diari, ni el més poderós, es pot permetre ara aquests luxes.