Si he de fer cas del que llegeixo a la xarxa i en alguns papers, la reducció i/o la demora en la recepció de les subvencions de la Generalitat ha tingut en un ai al cor a nombrosos mitjans de comunicació. I, en algun cas, sembla que ha obligat a prendre mesures que afectaran greument a part dels seus treballadors. Són decisions que provocaran un dany de difícil reparació. Primer, als professionals que perdran la feina o que veuran disminuït el seu salari i, a sobre, hauran de seguir treballant en condicions més precàries. I, després, als lectors, que disposaran de mitjans més febles: cap redacció pot mantenir el seu potencial i oferir un producte d’igual qualitat quan perd una tercera part dels seus membres.

Com que desconec les interioritats de cada un dels mitjans afectats, seria temerari per part meva emetre cap opinió sobre l’eficàcia o l’encert dels seus gestors —econòmics, empresarials o periodístics—. Però costa de creure que el retard en la recepció de les subvencions o la reducció de la publicitat institucional obliguin a prendre decisions d’aquesta gravetat. Els mitjans de comunicació en general, i els diaris amb especial virulència, viuen una crisi profunda des de ja fa un munt d’anys, que només podrà ser superada si s’adopten mesures encertades en diversos fronts.

I entre les mesures que s’han de prendre hi ha la de clarificar la relació dels mitjans amb el poder. Una relació que, en termes econòmics —que és el que realment compta a l’hora d’estovar voluntats o de trenar complicitats— va molt més enllà de les subvencions. Per conèixer la veritable dimensió de la dependència de cada mitjà dels diners públics, a les quantitats rebudes en concepte de subvenció caldria sumar-hi, almenys, els pagaments derivats de les insercions publicitàries i de la compra d’exemplars. I tot això referit no només a la Generalitat, sinó que s’hi haurien d’incloure, igualment, les quantitats esmerçades per les diputacions i els ajuntaments.

Per acostar-se encara més a la realitat, s’haurien de comptabilitzar, també, els ajuts que les empreses periodístiques reben per conceptes com la modernització, la implantació de noves tecnologies o l’impuls de nous productes, entre altres. I si es volgués afinar del tot, no seria sobrer comptar-hi els ajuts, subvencions i crèdits destinats a les empreses —impremtes, de serveis informàtics, distribuïdores, editores de revistes i suplements…— vinculades a la societat matriu de cada mitjà.

Però la informació restaria encara incompleta si no es donés visibilitat, ni que fos en un apartat a banda, al raig de diners públics abocats damunt les empreses dels propietaris de cada mitjà no vinculades al món de la comunicació. No es tracta d’alimentar la sospita, sinó d’evitar-la.

Sense tenir a la vista la totalitat de les dades a què m’he referit, resulta impossible fer-se una opinió i emetre cap judici sobre el repartiment de diners públics entre els mitjans privats. Però ningú no sembla disposat a fer-les públiques, aquestes dades. Que jo sàpiga, cap mitjà ho ha fet. I això no és bo. La falta de transparència, l’opacitat, qüestionen la independència, entelen la credibilitat. S’ho poden permetre, això, els diaris? Ens ho mereixem els lectors que encara anem cada dia al quiosc?