De la proposta socialista d’una Espanya federal en sento a parlar des de fa trenta-quatre anys. I mai ha sigut res més que una idea, un desig, un anunci o una declaració, sovint formulada, això sí, en temps de campanya electoral. És el que va passar, per exemple, el 29 de març de 1984, quan, després de dinar amb Felipe González al palau de la Moncloa, Raimon Obiols —aleshores candidat socialista a la presidència de la Generalitat— va defensar-lo amb vehemència, aquest model d’organització territorial.

D’Obiols a Iceta, l’Espanya federal dels socialistes ha estat una mena de Guadiana que mai no ha tingut cap concreció. Només ha servit de coartada per fer veure que tenen una proposta que en realitat no és res més que un simple enunciat. Perquè, per donar-li cos i contingut, abans que res els socialistes haurien de ser capaços de posar-se d’acord entre ells. I, si en algun moment s’ha buscat, aquest acord mai no ha estat possible.

Tampoc han trobat la manera, els socialistes, de defensar allò que va aprovar al Parlament i les Corts espanyoles, i va referendar el poble. Atès que era el resultat d’un consens tan ampli, hagués estat forassenyat respondre a la sentència contra l’Estatut amb una proposta de reforma constitucional que donés aixopluc a allò que havien decidit els representants del poble i el poble mateix? Doncs, per part dels socialistes, sembla que sí. Sobretot perquè, lluny d’assolir el seu objectiu, qualsevol iniciativa destinada a defensar la integritat de l’Estatut no hagués tingut cap altre efecte que el de posar al descobert l’alegria mal dissimulada que la decisió del Tribunal Constitucional va produir en amplis sectors del socialisme espanyol.

En la primavera de 1984, els “sondejos, l’aire i l’atmosfera” li van fer dir a Raimon Obiols que Catalunya tindria “un nou govern i una nova presidència”. Però la realitat dels vots dipositats a les urnes no només va revalidar la presidència de Jordi Pujol, sinó que va donar-li la seva primera majoria absoluta, amb 72 diputats. Els socialistes en van obtenir 41, un molt bon resultat, tenint en compte que fins aleshores en tenien només 31. I que, en les eleccions del desembre passat, la candidatura encapçalada per l’Iceta en va aconseguir tot just 17.

Novament, doncs, els ciutadans han tancat les portes del palau de la Generalitat al candidat socialista. En Miquel Iceta no serà president, per molt que ell —no sé si empès per uns sondejos que ningú més ha vist  o per una simple intuïció— durant la campanya electoral hagués reiterat que ho seria. I, malgrat tot, un dia sí i l’altre també se’l sent pontificar sobre allò que han de fer els altres, sobretot quan s’adreça als independentistes. Però se’l percep força menys loquaç, no tan categòric, gens predisposat quan es tracta de fer autocrítica i de reflexionar sobre allò que ell i els seus companys han de fer per recuperar el favor dels votants que han deixat pel camí.

En Miquel Iceta té tot el dret a dissentir de les propostes dels altres, i a criticar amb la severitat que trobi oportú les actuacions que li semblin censurables. Però al mateix temps té l’obligació d’oferir alternatives. I, més enllà dels gestos o de propostes com la de l’Espanya federal, els socialistes no han fet res més, en els darrers anys, que seguir obedients el camí marcat pel senyor Rajoy. Potser això explica els resultats electorals que van obtenir el 2015 i el desembre passat: els pitjors de la seva història.