No sé si va ser fruit d’un cartell o d’un suggeriment recollit mentre dinàvem en un restaurant de l’autopista que ens portava a Salzburg des de Gènova. Però la decisió de fer marrada i dedicar unes hores a recórrer la riba oriental del llac de Garda va resultar tot un encert.

La primera impressió no va ser bona. Peschiera del Garda, el punt on vam deixar l’autopista per enfilar la carretera que ressegueix el litoral, és un lloc inhòspit: massa gent, massa cotxes i barques, massa bars, hotels i restaurants. I la carretera, en els seus primers quilòmetres, tampoc resulta agradable: encaixada entre murs, s’enfila per un turó sense oferir cap altre atractiu que el d’imaginar la vastitud i magnificència de les mansions que s’amaguen darrere seu.

Però tot canvia quan la calçada recupera el traçat arran d’aigua. L’empremta del turisme de masses és aquí més tènue. No hi ha presses ni aglomeracions. A les platgetes de còdols, la gent pesca, passeja, llegeix, s’entaula… Al caient de la tarda, el llac encara ofereix “l’espectacle magnífic” que va fascinar Goethe el setembre de 1786.

Sortosament, en molts aspectes la vida al voltant del llac ha millorat, des que el savi alemany va arribar-hi decebut de la política i fugint d’una relació amorosa amb l’esposa d’un oficial i mare de set fills. Al contrari del que passava aleshores, ara les portes tenen pany i les finestres, vidres. I cap criat d’hotel, en ser interrogat sobre la ubicació “d’aquella habitació tan necessària”, t’assenyalarà el corral. Primer perquè de criats ja no n’hi ha, als hotels, i després perquè enlloc no hi falten els lavabos i les cambres de bany.

Tampoc és previsible que ningú sigui acusat d’estar al servei d’una potència estrangera si puja al castell de Malcesine i es posa a fer fotos. Goethe hagué d’esforçar-se de valent per convèncer la multitud que el retenia que no era cap espia de l’emperador d’Àustria, i que els dibuixos que feia de les torres només tenien el propòsit d’il·lustrar el record del seu viatge i no pas el de proveir d’informació un exèrcit invasor. El recel dels vilatans esdevingué admiració i agraïment quan van adonar-se de la riuada d’estrangers que inundaria Malcesine si aquell home ric i cultivat escampava arreu —tal com les acabava de descriure davant d’ells— les excel·lències de la contrada.

Amb les vivències d’aquell dia —i amb les dels mesos següents—, Goethe escriuria un text de gran amenitat i amb molta informació: “El Viatge —opinava Josep Pla— és un llibre que les persones amb una certa sensibilitat per Itàlia no poden deixar de llegir”. Qui vulgui fer-ho no trobarà cap dificultat: Ediciones B va reeditar-lo a principis de l’estiu passat en la seva Biblioteca de grandes viajeros.

Al peu dels Alps, amb una superfície on cabria tres vegades la ciutat de Barcelona i una fondària aterridora —133 metres de mitjana i punts on s’arriba als 346—, el llac de Garda és el més gran d’Itàlia. I amb Verona i Venècia configura una àrea de gran interès cultural, històric i paisatgístic. I va ser justament a Venècia on Goethe va veure el mar per primer cop.