Icom hem de parar-lo, aquest malson, benvolgut Javier? Si volem que no hi hagi vencedors ni vençuts i no som capaços de posar-nos d’acord, en democràcia només hi ha una forma de resoldre la controvèrsia que pertorba la vida a Catalunya —i, de rebot, a Espanya—: votant, en una votació expressa i explícita en la qual tots els catalans hi puguin participar.

T’ho diré d’entrada: a mi tampoc no m’agraden les idees que se li atribueixen al senyor Torra. Però tinc la impressió que estem davant d’unes acusacions interessadament poc informades, destinades únicament a la destrucció del contrari. En qualsevol cas, la “xenofòbia salvatge” que tu perceps en el pensament del senyor Torra de cap manera pots atribuir-la a l’independentisme actual. Ho saps perfectament.

Ni el PDeCAT ni l’antiga Convergència d’en Pujol, d’en Roca i d’en Mas abonen el racisme i la xenofòbia, igual que no ho fan ERC o la CUP. Aleshores, “com és que han fet president al senyor Torra”, et preguntes en aquesta plana imparella que t’ha brindat el diari El País. Venint de tu —català, demòcrata, d’esquerra—, la pregunta em sorprèn. No trobes que l’anomalia està més en la seva candidatura que no pas en la seva elecció? Dones per bo el fet que ni el senyor Puigdemont ni el senyor Turull ni el senyor Sánchez hagin pogut defensar la seva investidura en el Parlament? Arribat el moment en què estem, del senyor Torra m’interessa principalment allò que farà.

Imagino que no has canviat des dels temps que, per qüestions de feina —i estic segur que d’afecte—, teníem un tracte freqüent. Que surts de casa cada dia i que parles amb gent —amics, coneguts, veïns, companys de feina…—. I que no t’has curat de la dèria de pensar, de llegir, d’escoltar. Si continues fent tot això, tens cap opinió sobre l’actuació del jutge i del fiscal? Et sembla que la protesta de finals de setembre davant la conselleria d’Economia o la celebració del primer d’octubre mereixen dècades de presó? De veritat que hi veus rebel·lió, sedició i malversació en l’actuació de les persones empresonades o que han optat per defensar-se des d’altres punts d’Europa?

Assenyales que allò que va succeir al Parlament a primers de setembre, amb l’aprovació de les anomenades lleis de desconnexió, va ser un “cop” —un “cop d’Estat”, imagino que he de llegir— i que a partir d’aleshores vam viure “dos mesos bojos durant els quals el país es va partir per la meitat i es va situar al llindar de l’enfrontament civil i la ruïna econòmica”. Per a mi tampoc van ser un espectacle agradable, aquelles sessions parlamentàries. Però la partició del país, si realment existís tal cosa, de veritat penses que s’ha produït a causa d’aquells dos dies nefastos? Que la deplorable sentència del 2010 o la pertinaç inacció política del Govern de l’Estat i dels partits d’àmbit estatal no hi té res a veure? I què me’n dius de l’acció recentralitzadora o de la guerra bruta?

No, Catalunya no està —ni ha estat— al llindar de l’enfrontament civil ni de la ruïna econòmica: el dia a dia als carrers i a les cases, a les fàbriques i a les escoles —sí, a les escoles— ho desmenteix, igual que ho fan les xifres macroeconòmiques o els índexs que mesuren l’activitat industrial, comercial o turística. És impossible negar, al mateix temps, que la situació és greu, que s’han produït —i es produeixen— fets indesitjables, i que hem de buscar una sortida. Però la solució, sigui quina sigui, exigeix l’aprovació dels catalans. I com ha d’expressar-se l’acceptació o el rebuig de la gent a una eventual proposta d’acord? Hi ha cap altra forma millor que fer-ho a través del vot?

El greu, gravíssim problema que tenim no és que uns vulguin la independència i els altres la permanència a Espanya. El problema de veritat és que uns volen resoldre-ho amb el vot i els altres volen impedir que aquesta votació es produeixi.