No estarem en condicions de fer un sol pas endavant, no ja cap a la independència sinó, simplement, cap al reconeixement del dret d’autodeterminació, si no construïm una força que disposi almenys de la majoria absoluta del Parlament, d’una representació destacada als parlaments espanyol i europeu i de la governació de les principals ciutats del país.

Vivim un temps excepcional, per la magnitud del repte que ens hem marcat i per la potència i determinació dels poders que s’hi oposen. I en aquest moment clau —que si s’escapa tardarem dècades a recuperar— reincidim en la nostra incapacitat per bastir l’única eina que pot donar-nos algun resultat, com es fa avinent aquests dies en l’espectacle de l’elaboració de les llistes electorals.

No es tracta de negar ni d’emmascarar la realitat d’una societat cada cop més diversa, ni de desacreditar els legítims interessos de cap partit, coalició, grup o entitat; es tracta, només, d’anteposar l’objectiu comú a qualsevol altre. I de fer-ho temporalment, tot i que, desenganyem-nos, la dimensió del desafiament exigirà un esforç que haurà d’allargar-se durant un període mai inferior a les dues legislatures.

La lluita cada cop més pugnaç que mantenen des de fa dècades Esquerra Republicana i allò que en altres temps va ser Convergència, agreujada en els últims anys per la difícil relació personal dels seus dirigents, no només posa traves a la construcció d’aquest projecte majoritari, sinó que dóna trumfos als contraris. Arrimadas i Rivera, posem per cas, sense el trampolí de la victòria a Catalunya, haurien aconseguit el predicament de què gaudeixen al conjunt d’Espanya?

La creació de la força que dic necessita un líder i un programa. Un líder que difícilment podrà sorgir d’entre els que ara dirigeixen Esquerra o l’antic espai convergent. Ha de ser algú que vulgui i pugui exercir el seu guiatge i la seva autoritat des de la plaça de Sant Jaume. Algú amb el pes i la competència necessària per orientar la redacció i implementar un programa que asseguri una governació eficaç del país i la faci compatible amb una intel·ligent i enèrgica reivindicació del dret d’autodeterminació. Ja hem pogut comprovar que els camins fressats fins ara només condueixen a la presó o l’exili, i que és necessari obrir-ne de nous.

Sense la força que dic serà gairebé impossible que els catalans —tots els catalans— arribem mai a decidir el nostre futur.