De l’entrevista que vaig fer-li a Josep Pla en recordava una sola frase. I és tan tòpica que em feia dubtar de l’exactitud de les paraules que retenia a la memòria: realment s’havia expressat amb aquells termes, aquell gegant del periodisme i la literatura?

Doncs, sí; el record era exacte, com he pogut comprovar en el vídeo que conserva el fons documental de TVE a Catalunya. Són unes imatges que jo donava per perdudes, perquè un any després de la gravació, en el moment de la mort de l’escriptor, ningú va ser capaç de trobar-les. Ara, en visionar-les novament, també he pogut confirmar —mal que em pesi— que la seva pèrdua no hauria ocasionat cap buit en els annals del periodisme televisiu dels anys vuitanta del segle passat. Principalment per culpa meva, llavors poc interessat en l’obra d’aquell savi eixut i rondinaire. En el petit món de la faràndula informativa, l’entrevista va ser més comentada pel fet d’haver-se produït que no pas pel seu contingut. No eren pas pocs els companys que havien sortit del Mas Pla a correcuita, foragitats per aquell pagès amb mala llet.

En condicions normals, l’encàrrec de fer l’entrevista hauria provocat una trucada meva a l’escriptor per preguntar-li si em voldria rebre. Però, a causa dels antecedents esmentats, em va semblar més efectiu telefonar en Ramon Sala i Canadell i demanar-li que em fes d’ambaixador. Polític i industrial del sector carni, en Sala era íntim amic d’en Josep Pla i un dels impulsors de l’homenatge que l’escriptor havia de rebre aquells dies en diversos indrets de les comarques gironines. Jo coneixia en Sala —i ens teníem una certa franquesa— a causa de la seva gran passió: la recuperació de les ermites romàniques de l’Alta Garrotxa. Havíem passat moltes hores junts, en la solitud feréstega d’aquell muntanyam, documentant per a la televisió la feina de neteja i reconstrucció d’aquelles esglesioles multiseculars.

A banda de ser-ne l’inspirador i la primera font d’informació, en aquells reportatges en Sala actuava també de xofer: en un país aleshores mancat de camins, sense el seu jeep i sense ell darrere el volant, mai hauríem estat capaços d’arribar amb tot l’equip —càmeres, magnetòfons, trípodes, focus, bateries…— a cap ermita ni a cap de les poques masies habitades que quedaven enmig d’aquell erm grandiós. Unes masies —tot sigui dit de passada— en les que, si hi entraves acompanyant en Sala, de seguida et posaven a taula un àpat que a mi sempre em semblava de festa major.

Per arribar al Mas Pla, a Llofriu, no ens va caldre el jeep ni la perícia d’en Sala al volant. En Miquel Sans i jo vam anar-hi des de Girona amb el cotxe que utilitzàvem habitualment per treballar, un Renault 12 d’en Miquel aleshores ja una mica atrotinat. En Ramon Sala va acudir-hi directament des de Castellfollit de la Roca, on vivia, conduint un flamant Peugeot 504 i acompanyat de la seva esposa, la Mireia Torrent.

Estacionats els dos cotxes a tocar de l’entrada del mas, abans que comencéssim a descarregar res, en Sala ens va fer saber que en Pla no havia estat advertit, de l’entrevista que anàvem a fer-li, i que primer entrarien ell i la dona a preguntar-li si hi estava d’acord.

—De seguida ha dit que sí —ens va anunciar en Sala pocs minuts després, abans d’afegir: —Només ha preguntat: “Suposo que no són pas socialistes, aquests nois, veritat?”.

En Josep Pla ens esperava assegut a la taula on treballava, al fons d’una sala enorme del primer pis, quasi a les fosques. La salutació va ser d’una cordialitat freda, reticent. Vist l’escenari on havia de fer-se la gravació, tocava pujar el material necessari. L’operació no va ser fàcil. Cada caixa que entràvem era rebuda per l’escriptor amb gestos d’incomoditat o comentaris despectius sobre la professió periodística exercida a través de la ràdio o la televisió. I el seu humor no va millorar quan, sense cap endoll a la vista, va ser l’hora de demanar-li que ens indiqués on podíem connectar els focus que havien d’il·luminar l’espai.

De sobte, el sarcasme es va atenuar, el to va esdevenir quasi amable. En Miquel Sans —m’ho va dir l’endemà i m’ho va repetir fa poques setmanes— sempre ha pensat que van ser justament els focus o, amb més propietat, l’escalfor que projectaven un cop encesos, la causa d’aquell canvi d’actitud. En aquella sala hi feia fred, sí; fred de veritat, i en Pla, a banda de la boina, només portava una camisa sota un jersei fi, i uns pantalons de pijama.

L’entrevista es va desenvolupar amb una relativa normalitat. Sigui per l’escalfor dels focus o per la presència amansidora d’en Sala i de la seva muller, en Pla es va sotmetre a l’interrogatori sense cap mala paraula o cap mal gest. I mira que en va tenir, d’oportunitats de queixar-se! Una avaria a la càmera que empràvem habitualment ens havia obligat a utilitzar-ne una de més petita, amb capacitat per a pel·lícules de només tres minuts de durada. A cada pregunta —o dos com a màxim— havíem d’interrompre la gravació. Era la forma d’evitar que la pel·lícula s’acabés enmig d’una resposta i que haguéssim de demanar al nostre interlocutor que la repetís.

Marcada, doncs, pel tediós ritual de la claqueta —imprescindible per a la correcta sincronització de la imatge i el so—, l’entrevista es va allargar més d’una hora, tot i que la gravació efectiva arribà escassament als quinze minuts. Quan vam aturar definitivament la càmera, a fora ja s’havia fet fosc. I, mentre recollíem, vaig sentir en Sala que deia:

—Què li sembla, senyor Pla, potser podríem anar fins a l’Escala a sopar…

Dubtós, en Pla va contestar, assenyalant amb la mà els pantalons del pijama.

—On vol que vagi, així?

—Au va, senyor Pla, animis! —va intervenir la Mireia Torrent. —Només s’ha de canviar els pantalons i agafar una jaqueta; de seguida estarà a punt.

La veritat és que no es va fer pregar gaire. Quan recollíem l’última caixa ja estava llest i al cap d’un moment érem tots cinc dins del Peugeot: en Sala i la dona al davant; i al darrere, entre en Miquel i jo, en Pla, animat i xerraire.

En el moment de sentir la proposta, no em vaig preguntar per què en Sala havia dit d’anar a l’Escala i no a Palafrugell o Palamós, que eren molt més a prop i on hi havia restaurants tan bons i amb tanta anomenada com el de Ca la Nieves, on ens dirigíem. Però vaig saber-ne el motiu quan en Pla, durant el trajecte, va explicar que hi havia viscut una llarga temporada, a l’Escala, on s’havia instal·lat fugint d’una ordre de les autoritats franquistes que considerava una “autèntica bretolada”. A causa del gran nombre de pescadors nocturns que hi treballaven, allà molts cafès romanien oberts tota la nit i no estaven obligats a tancar a les onze, com passava a qualsevol altre indret de la costa.

—Sempre he cregut que el dret d’anar a dormir tard és sagrat, tant si es treballa de nit com si no es treballa —va assenyalar l’escriptor, emprant la mateixa expressió que, anys a venir, llegiria en el seu volum de Notes disperses.

Però el vespre que vam sopar plegats a Ca la Nieves no va pas exercir-lo, aquest dret. Al contrari, més aviat va anar a dormir d’hora. L’home viu, cordial, un xic foteta, que ens acompanyava dins el Peugeot es va anar ensopint fins a apagar-se quan, asseguts a taula, arribà l’hora d’encarregar el sopar:

—Whisky i mitja llagosta, faci el favor —va insistir davant del maître, prescindint de la lectura de la carta i fent cas omís de les protestes del matrimoni Sala, que l’instaven a menjar alguna cosa més, ni que fos una sopa o una amanida, potser.

—Deixi l’ampolla, faci el favor… —va reblar, quan van portar-li el que havia demanat.

El sopar no va resultar tan amè com feia preveure l’estona dins el cotxe. I el viatge de tornada va transcórrer enmig d’un silenci espès, incòmode. En arribar novament al mas, abans d’entrar, en Sala ens va fer un gest perquè marxéssim. Només els amics havien d’acompanyar i assistir l’amic en aquells moments.

En el camí de retorn cap a Girona ens vam felicitar: no només havíem aconseguit fer l’entrevista i sortir indemnes del mas; l’anada a l’Escala, tot i el seu trist final, era un premi afegit que no hauríem gosat imaginar. L’eufòria del moment, en qualsevol cas, no m’impedia reconèixer que l’entrevista no era bona, tot i que, sabent de la pasta que estant fets alguns polítics, intuïa que la seva emissió tindria més repercussió de la que realment es mereixia.

I no em vaig equivocar. La frase, aquella frase tòpica que la revisió de les imatges m’ha confirmat que recordava amb exactitud, va irritar els regidors socialistes de Castelló d’Empúries, que exigiren una rectificació. Demòcrates, defensors de la llibertat d’expressió, no estaven disposats a homenatjar algú que acabava de dir:

—El socialisme és la misèria i el comunisme és la mort.

Però finalment se’n van desdir, de l’amenaça de suspendre l’acte. Algú els va fer veure que no s’havien de preocupar, perquè en el frontispici de la convocatòria, precisament per salvar incomoditats i reticències, ja es deixava clar que l’homenatge s’adreçava únicament a “l’obra” i que de cap manera es dirigia a l’home que l’havia escrit. Política, alta política…!