La memòria que tenim és tan curta que no arriba al 27 d’octubre del 2017, quan el Senat va aprovar l’aplicació a Catalunya de l’article 155 de la Constitució espanyola. Igual que passarà dimarts vinent, en aquella infausta sessió també va faltar-li un senador, a la representació catalana, un senador socialista. Però, aleshores, la responsabilitat de l’absència no va pas ser dels partits independentistes. Fou el senador Montilla —en una decisió que no sé si va prendre tot sol o aconsellat per altres— el que motu proprio va deixar buit el seu seient. I no recordo —tot sigui dit de passada— que aquesta absència fos objecte de les crítiques del senyor Iceta ni de cap altre membre del seu partit.

L’actuació del senyor Montilla aquell 27 d’octubre del 2017 em va semblar i em sembla patètica. Exprimer secretari dels socialistes catalans, expresident de la Generalitat, senador per voluntat pròpia, si a alguna sessió no hi podia faltar era aquella. Lamento i reprovo la falta de valentia política que denota la seva negativa a votar sí o no, al 155. Si no vols pols, no vagis a l’era, diu el refrany.

Tornant al Parlament i a la negativa dels independentistes a acceptar la proposta d’investir senador el senyor Iceta, he de dir que la comprenc i que fins i tot la justifico, la irritada reacció de l’afectat. Té tota la raó: no havia passat mai, ens diu. I aquest és el veritable problema: no havia passat mai perquè, establert el nombre de senadors que tocava a cadascú, tothom votava acríticament el que proposava l’altre a canvi que els seus fossin idènticament acceptats. D’aquesta forma eren les direccions dels respectius partits polítics, i no el Parlament, les que tenien el poder de fer i desfer senadors.

La representació del Parlament al Senat seria molt més forta, tindria molt més sentit, si passés sempre això que —només per raons d’oportunitat política— ha passat ara. És a dir, que els candidats d’un partit no fossin automàticament validats pels altres, sinó després d’un examen i una avaluació crítica i deixant establert que, un cop nomenats, no havien d’estar sotmesos a la disciplina de cap partit. I que si havien de seguir alguna indicació, només podia ser emesa  a partir d’alguna decisió aprovada pel ple del Parlament o, en el cas de les polítiques sectorials, d’alguna de les seves comissions.

El fracàs de la candidatura del senyor Iceta, acabi com acabi el recurs presentat pels socialistes davant del Tribunal Constitucional, ja ha tingut un efecte positiu. Entossudit a posar-hi un català, a la presidència del Senat, el president del Govern espanyol i secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, ha optat pel filòsof Manuel Cruz. Comparat amb el senyor Iceta, el senyor Cruz pot exhibir unes credencials molt més qualificades, per presidir el Senat. La primera i principal és que s’ha guanyat l’escó a les urnes. I, després, que la seva trajectòria professional i cívica, al costat de la seva condició d’independent —que no independentista—, conformen un perfil amb totes les possibilitats de passar el sedàs del Parlament si la cambra catalana arribés a fer la tria dels seus representants d’una forma semblant a la que s’ha esmentat abans i volgués enviar a Madrid una ambaixada que reflectís la realitat plural del país.

Però, desenganyem-nos, en la tria del senyor Cruz no hi tenen res a veure, les seves credencials. Només s’ha pensat en ell pel simple fet que és català. De cap manera s’havia de permetre que la inesperada negativa del Parlament a investir el senyor Iceta malmenés la immensa campanya de propaganda que s’amaga darrere la decisió de situar un català a la presidència del Senat i una catalana a la presidència del Congrés.