Més que aïllar-la amb cinturons sanitaris, per combatre la ultradreta resulta imprescindible modificar les actuacions i actituds que li han permès guanyar l’enorme quota de poder institucional que té des de diumenge passat. I això només s’aconseguirà fent una anàlisi franca i rigorosa d’allò que hem fet malament i posant dempeus polítiques noves i noves maneres de fer política.

Perquè allò que ens ha de preocupar no és que Vox tingui 52 escons al Congrés dels Diputats. El que ens ha de provocar inquietud i alarma és que hi ha més de tres milions i mig de persones que li han fet confiança. D’acord, una part d’aquests vots —presumeixo que una porció molt minoritària— prové d’ultradretans empedreïts que habitualment es quedaven a casa orfes d’un partit on poguessin sentir-se plenament representats. Però la majoria, la immensa majoria, prové de gent cansada i descontenta de l’actuació dels partits i del comportament dels polítics que havien votat fins ara.

Tots en tenim la culpa, del fenomenal ascens de la ultradreta. Però el grau de responsabilitat de cadascú està directament relacionat amb la quota d’influència o de poder que posseïm, sigui polític, econòmic o social. I entre els influents i els poderosos hi veig poca voluntat de contrició, una escassa disposició a admetre cap error i una tendència irrefrenable a endossar la culpa als altres. I així no ens en sortirem. Quan sempre és l’altre, el que s’equivoca, l’autocrítica és inexistent i ningú no troba cap motiu per repensar-se, per imaginar noves propostes i maneres de fer.

Encara que no ens agradi, hem de celebrar-la, la presència de Vox al Congrés. Primer, perquè expressa la voluntat d’uns ciutadans amb els mateixos drets que qualsevol altre. I, després, perquè visibilitza i alhora acota la dimensió d’un problema que de cap manera podem menystenir ni subestimar. No ens enganyem, Vox no és només ni principalment el reducte d’un grapat d’ultradretans nostàlgics del franquisme. Amb les seves peculiaritats, és l’encarnació a Espanya d’un monstre que ja ha clavat les urpes a Europa i el món, i que milions de ciutadans van engreixant. En molts casos són persones desencantades de la política i dels polítics, gent castigada i afeblida per la crisi, predisposada a deixar-se seduir pels cants de sirena d’una gentussa que només vol blindar la seva situació de privilegi.

Més democràcia i menys desigualtats. Vet aquí l’únic programa capaç d’encadenar el monstre. Ara falta que els poderosos i els influents —si poden i volen— trobin la forma de fer-lo realitat.