Dunes i dos mars
Al nord de Jutlàndia, al confí de la Dinamarca continental, la Mar Bàltica i el Mar del Nord delimiten un espai feréstec, inhòspit, captivador
La part alta de Jutlàndia és un país estret. Per creuar-lo d’una banda a l’altre, en cotxe calen només deu minuts i un parell d’hores si es vol fer a peu. A l’est, hi té la Mar Bàltica; a l’oest, el Mar del Nord, i entre tots dos, un món de dunes que es va estrenyent fins a diluir-se en el cap de Grenen, la punta sorrenca on es produeix l’aiguabarreig.
Caminant arran d’aigua per la platja bàltica —o còmodament asseguts en uns remolcs arrossegats per uns tractors enormes—, centenars, milers de persones desfilen cada dia per aquest indret inhòspit sense cap altre propòsit que el de mullar-s’hi els peus. Perquè no s’hi pot fer res més, allà. El bany hi és estrictament prohibit, igual que la navegació costanera, segons s’indica en els cartells que avisen de la perillositat d’unes aigües que han estat escenari de nombrosos naufragis i ofegaments. I malgrat això, la corrua de gent no s’atura. Tinc la impressió que el confí de la Dinamarca continental és un d’aquells llocs als quals s’hi va més pel fet de poder dir que s’hi ha estat que no pas pel gaudi o pel plaer que l’estada produeix.
Però si en lloc de desfer el camí, com fa pràcticament tothom, hom decideix tornar per la vora del Mar del Nord, la sensació de trobar-se a la fi del món es farà ben present: només hi ha sorra, cel i mar; cap senyal de vida, llevat d’una brisa mòrbida que, tot i ser mitjans d’agost, et convida a posar-te un jersei.
És aquesta solitud i la llum tan característica que la il·lumina el que va atraure, a finals del XIX, al grup d’intel·lectuals —sobretot pintors, però també escriptors i músics— que acabarien formant l’anomenada Escola d’Skagen, el llegat de la qual pot admirar-se en un museu situat a la localitat del mateix nom. Desconec si són certes, les afirmacions que atribueixen als membres del grup un estil de vida bohemi. Però en les imatges que els retraten no hi ha símptomes de precarietat ni senyals de ser gent que viu al marge de les convencions socials. Més aviat s’hi observa una perfecta sintonia amb els costums i els hàbits dels estadants del Grenen Badehotel, avui desaparegut, que estacionaven les seves avionetes a la porta de l’establiment després d’aterrar a la pista instal·lada a la platja.
Uns quilòmetres més enllà, aquesta platja es va aprimant per esdevenir una cinta de sorra compacta amb un cert tràfic de cotxes. No són pas conductors furtius, els que hi circulen. Però tenen l’obligació de recordar el codi que identifica el punt d’accés a través del qual han entrat, una mesura que té el propòsit de facilitar la intervenció dels equips de rescat en cas d’emergència. De cotxes n’hi ha tothora, però al capvespre es fan més nombrosos. La raó és ben simple: vistes des d’aquí, les postes de sol són memorables. Abans-d’ahir, a Kandestederne erem més d’un centenar, molts perfectament equipats amb taules, cadires o butaques plegables per a gaudir amb més confort del pícnic i de la contemplació de l’espectacle. Avui està tot ennuvolat, i només som vuit. Però el que s’ofereix a la vista és un paisatge igualment captivador, fascinant, d’una desolació corprenedora. Una llum tènue, d’un groc lleugerament carabassa, es filtra a través dels núvols sobre un mar en calma i dóna cos al verd profund que entapissa les dunes.
A l’altra banda, la platja bàltica és tota una altra cosa. La gent hi va de dia. Alguns s’hi banyen, però la majoria només pren el sol, juga, passeja, llegeix, escolta música o menja. De taules, cadires i butaques n’hi ha ben poques: gairebé ningú no està disposat a portar-les a coll a través de les dunes des de l’aparcament fins a la sorra, on els cotxes no poden entrar. No pas perquè estigui prohibit; les característiques de l’arena, més aviat tova, i la manca d’accessos només permeten la circulació de vehicles especialment preparats.
I entre una platja i l’altra, el món de dunes del qual parlava al principi. Dic món i no pas desert perquè està molt lluny de ser un lloc inhabitat, sense trànsit. És un espai ample, pràcticament pla, guarnit d’una vegetació baixa d’un verd intens que aquí i allà esclata en colors daurats i ocres, taronges i liles. De tant en tant aquesta massa vegetal creix fins a formar boscos no gaire alts però espessos, de dimensions reduïdes, en molts dels quals s’han plantat unes cabanes de fusta que gaudeixen de tots els serveis i comoditats i que els seus propietaris o estadants cuiden delicadament. Cap de les que hi ha en el bosquet on s’ubica la que tenim llogada té cap mena de tanca, llevat d’una: si s’hi ha fet instal·lar, no és pas per protegir la intimitat o per incrementar la seguretat dels seus ocupants; amb un metre escàs d’alçària, només té la funció d’evitar que els gossos de la casa envaeixin les propietats veïnes i els malmenin les flors o els deixin algun regalet a la gespa.
Aquí i allà, aquest món de dunes i boscos acull petits nuclis urbans. El principal és Skagen, el poble mariner que va enamorar aquells artistes de finals del XIX. Sembla que el groc que pinta les cases és el mateix d’aleshores. Encara hi ha gent que treballa a la mar, però ara la majoria viu del turisme. Els carrers són plens de locals destinats a la restauració i el comerç, amb una oferta gens atractiva, llevat, potser, d’un taller artesanal que hi ha a tocar del port on fan unes peces de vidre realment boniques i, desgraciadament, massa cares.
Més cap al sud, el país s’eixampla i el paisatge dunar es transforma en camps de conreu. Ens trobem en plena collita dels cereals. Les màquines recol·lectores treballen dia i nit. N’hi ha una que ens crida especialment l’atenció: no pas per les seves dimensions, enormes, ni pel fet que disposi d’un moderníssim sistema híbrid de propulsió. Allò que ens atrau, d’aquesta màquina que avança impertorbable camp amunt, camp avall, sota el sol pàl·lid del tombant de la tarda, és a la cabina, àmplia i confortable. Una dona jove i dos nens molt petits acompanyen l’home que la condueix, molt jove, també. Se’ls veu feliços, confiats: amb la màquina que estrenen es guanyaran la vida i el futur dels dos vailets.
Ningú no corre, però tothom es mou
En algun lloc he llegit que a Dinamarca —i Jutlàndia en forma part— hi viu la gent més feliç del planeta. No ho sé pas, si és veritat. Només puc dir, això sí, que em semblen gent frugal, diligent, gens ostentosa, deferent… Acostem-nos a Sæby, per exemple, un poblet de la costa bàltica situat més al sud, a recer de l’onada turística. Tot està molt ben cuidat: el parc, els senders que condueixen a la platja, el cementiri, les cases, el petit port esportiu i pesquer, l’església… Pel moviment que hi ha als carrers, tot fa pensar que es tracta d’una vila residencial de gent gran. S’hi veuen molt poques persones diguem que de menys de 55 anys. Hi ha una zona d’eixample, amb cases noves de planta baixa i uns pisos moderns davant del mar, on potser hi viuen aquestes generacions joves que ara no veiem simplement perquè són a la feina. Però el gruix de la població o s’acosta a allò que anomenem la tercera edat o hi està plenament instal·lada. Això no vol pas dir que l’ambient sigui trist, apagat. Més aviat hi corre un aire d’un optimisme serè, d’una activitat reposada. Ningú no corre, però tothom es mou: els que no passegen en bicicleta potser pesquen al volantí o feinegen als jardins de les cases o, encara, preparen la barbacoa. Aquí tothom en té, de barbacoa.
Hi fan una carn que compren als supermercats, tallada i envasada. Si deixem de banda les salsitxes —de les quals la varietat es immensa—, el pollastre i el porc són les espècies més representades en els expositors frigorífics. També hi ha vedella, però de xai no recordo haver-ne vist enlloc. La possibilitat de triar una peça de carn i demanar com vols que te la tallin o que te la preparin per fer al forn, posem per cas, només es dóna en les botigues gurmet instal·lades en alguns centres comercials de ciutats grans, Aalborg, per exemple, a desenes de quilòmetres d’aquí, o a Aarhus, encara més lluny.
… els que no passegen en bicicleta potser pesquen al volantí o feinegen als jardins, o preparen la barbacoa. Aquí tothom en té, de barbacoa.
Amb el peix passa una cosa semblant tot i que, de peixateries, sí que n’hi ha. A tocar del port, la de Sæby és un prototip de les que s’escampen arreu del país. No espereu trobar-hi un taulell desbordant de peix de múltiples espècies, exposat a la mirada dels possibles compradors sota una potentíssima llum blanca. La peixateria de Sæby és més aviat fosca i de peix fresc n’hi ha ben poc, una dotzena d’espècies a tot estirar, entre les quals destaca —de les que puc reconèixer— el salmó i el bacallà. No hi ha peces senceres: tot el que es posa a la venda ja és net —sense cap i sense vísceres— o fins i tot tallat en porcions o filetejat. El gruix de l’oferta és de peix cuinat, majoritàriament fregit, però també n’hi ha de fumat i de salat.
Per acabar, fixem-nos en els cotxes, que molt sovint esdevenen un bon indicador del tarannà del seu propietari o conductor. No es veuen automòbils cars. I, entre els pocs que hi ha, els de motorització totalment elèctrica representen una proporció inusualment alta. De tot terreny o de berlines equipades amb potents motors dièsel de les grans marques de luxe alemanyes que tots tenim al cap en circulen ben poques. Amb una excepció: el Volkswagen Passat. De Passat’s n’hi ha molts, moltíssims, i per tot arreu. D’alguna manera, sembla que aquest model ha esdevingut una mena d’uniforme per a les persones —o les famílies— que volen o necessiten un cotxe gran. Siguin grans o petits, sedans, familiars o utilitaris, veient-los arrenglerats a l’aparcament d’un centre comercial, per exemple, hom s’adona d’un altre dels costums o formes d’actuar de la gent: aquí, els cotxes els fan durar. Tot i que, segurament, d’això també en té una mica la culpa el fet que el país és pla, que els trajectes són curts i que, a les carreteres, no es pot circular a més de 80 quilòmetres per hora. Una limitació que, al marge dels efectes positius que pugui tenir en la durabilitat del parc automobilístic, tothom respecte sense dir ni piu.