Que el resultat de les últimes eleccions arribi a fer possible la formació d’un govern progressista a Espanya no vol pas dir que hàgim superat el perill: la dreta i l’extrema dreta són ara més fortes que abans de l’últim cicle electoral (municipals, autonòmiques i generals) i només l’èxit aclaparador dels socialistes a Catalunya atenua o emmascara la gravetat de la situació.

No hem superat el perill perquè el resultat de l’esquerra en cap cas podem atribuir-lo a la satisfacció dels electors amb la gestió de la passada legislatura o a l’entusiasme pel contingut del seu programa electoral. En molt bona part, el vot adreçat a l’esquerra —i particularment el que han recollit els socialistes— és en realitat un vot destinat a barrar el pas a la dreta, un vot en contra i no pas un vot a favor.

“Més democràcia i menys desigualtats. Vet aquí l’únic programa capaç d’encadenar el monstre”, vaig escriure a la vista dels resultats electorals del 2019. Llavors el marge per aplicar un programa d’aquesta mena era estret. Ara, aquest marge s’ha fet encara més prim. Primer, perquè la pugna partidista al si del Govern i determinats errors greus han devaluat l’encert de les decisions i mesures més rellevants. Després, perquè la fràgil majoria parlamentària que sustentarà el Govern, si s’arriba a formar, serà encara més feble que l’anterior. I, finalment, perquè la dreta i l’extrema dreta han recuperat o adquirit noves cotes de poder institucional: han assolit la governació d’autonomies i ajuntaments, tenen majoria absoluta al Senat i mantenen el control de poders decisius de l’Estat. Amb una excepció notabilíssima: el Tribunal Constitucional. El canvi de majoria en aquest òrgan determinant és, potser, la més important de les fites aconseguides pel Govern en la passada legislatura.

La situació, doncs, no convida a l’optimisme. L’experiència dels darrers anys ens diu que l’esquerra difícilment serà capaç de trenar els acords necessaris per a una vertadera política progressista. I ens indica, al mateix temps, que el principal partit de la dreta difícilment trobarà el camí per a esdevenir una formació d’inequívoca arrel democràtica. Si a tot això hi sumem el vertiginós deteriorament de la vida política, amb un ús desenfrenat de la mentida i les mitges veritats, no hi estem abocats, sense remei, a la catàstrofe?