Ala Necròpolis de Son Real no hi enterraven els pobres. Ho diuen els arqueòlegs, però era fàcil d’endevinar. La sumptuositat de les tombes i la seva ubicació —en un petit turó arran d’aigua, enmig de la badia d’Alcúdia— ho cridava als quatre vents: aquí només s’hi enterrava als poderosos i als rics.

Cementiri en ús entre els segles VII i II abans de la nostra era, per als entesos és el jaciment més important d’una zona molt rica en restes arqueològiques. Per a les persones menys interessades en el detall històric i més inclinades al gaudi de la natura, el lloc esdevé igualment excepcional. Situat damunt l’anomenada Punta dels Fenicis, entre la platja de Na Patana i l’Arenal d’en Casat —al municipi de Santa Margalida, a Mallorca—, senyoreja un amplíssim espai verge i poc freqüentat, fins i tot els mesos d’estiu. Només les tombes —de l’Edat del Ferro, com ja s’ha dit—, els búnquers i les torres d’enfilació —elements d’arquitectura militar aixecats durant el franquisme—, són construccions humanes. Cap altre element altera un paratge que la declaració d’Àrea Natural d’Especial Interès manté intocat des de fa dècades, a recer de l’embat del turisme i l’especulació.

Pels que s’endinsen en aquest territori només per banyar-se o passejar, sense buscar res més que la carícia de l’aigua o del vent, les tombes, les torres i els búnquers tenen un interès més aviat escàs i sovint hi passen de llarg. És normal que això succeeixi amb els búnquers: construïts per les tropes rebels per fer front a un eventual desembarcament republicà, n’hi ha tants i a tants indrets que ja ningú no se’ls mira.

Un caràcter més singular tenen les anomenades torres d’enfilació. Les dues que es conserven a Son Real formen part d’un dispositiu de 28 que es van aixecar a la badia d’Alcúdia, en els anys posteriors a la Guerra Civil Espanyola, per convertir-la en camp de pràctiques de tir i col·locació de mines per als submarins de l’exèrcit franquista.

La necròpolis, doncs, és l’element més significatiu, el que veritablement enriqueix un espai d’un enorme valor ecològic i paisatgístic, i el que atrau la mirada de molts amants de la història i la cultura i concentra l’interès dels arqueòlegs. Les tombes de Son Real han estat estudiades amb una certa regularitat des de finals dels anys cinquanta del segle passat. S’hi han excavat 143 sepulcres, en els quals s’han recuperat restes òssies de 425 persones i diversos materials: eines, armes, objectes de vidre i de ceràmica i peces d’ornamentació personal.

Les campanyes d’excavació, normalment d’unes poques setmanes l’any, van seguides de llargues jornades d’estudi, catalogació i anàlisi dels materials recuperats, que donen peu, al seu torn, a publicacions acadèmiques d’escassa divulgació i redactades amb un llenguatge sovint difícil d’entendre per al lector no especialitzat. Com ja s’ha dit al principi, podem afirmar, en qualsevol cas, que les tombes monumentals de Son Real estaven reservades als poderosos i als rics de les comunitats locals; la resta de la població s’enterrava en coves o en sepultures excavades a terra. Indistintament, s’hi acollien homes i dones, que morien a una mitjana d’edat de 38 i 34 anys, respectivament. Les causes de la mort no són fàcils d’establir, tot i que entre els cranis estudiats n’hi ha que presenten evidents senyals de violència o signes de trepanació. La troballa d’un esquelet amb una punta de fletxa de bronze incrustada a la cavitat abdominal acredita l’existència d’enfrontaments armats.

Les campanyes d’excavació i les llargues jornades d’estudi han donat el seu fruit, però la visita al jaciment provoca decepció. Un cementiri sense morts ja no és un cementiri. De lliure accés i sense cap mena de protecció —més enllà dels precs que es repeteixen en els cartells indicadors: “no pugeu damunt les tombes”, “no mogueu pedres”, “no deixeu fems”…— la Necròpolis de Son Real no és res més que un magnífic i admirable conjunt de pedra que no transmet cap emoció. Era necessari, deixar les tombes buides? No seria més adequat, per a la comprensió del monument, omplir-les i tapar-les de bell nou per donar al conjunt una aparença semblant a la que tenia quan estava en ús? Potser un parell o tres podrien quedar com estan ara, per mostrar les dimensions i la tècnica constructiva del seu interior. Em sembla que el visitant ho agrairia, que obtindria una comprensió més ajustada de com era aquest bellíssim indret fa milers d’anys.