El cas català i sobretot el Brexit són emprats aquests dies per denigrar o desacreditar el referèndum, presentant-lo com una eina defectuosa i poc recomanable, creadora de divisió i enfrontament més que de consens i de concòrdia. Se li retreu que ofereix a la societat una proposta que el debat previ a la votació no pot modificar o matisar, cosa que seria factible si la discussió es produís en el marc d’un parlament. S’addueix, igualment, que molt sovint un referèndum exigeix respostes simples a problemes de gran complexitat. I seguint aquest fil, fins i tot s’arriba a insinuar que no tothom està capacitat per emetre un vot informat i conscient. Es diu, encara, que moltes vegades la gent aprofita la convocatòria per castigar o per donar suport al govern de torn, i no per manifestar el seu acord o desacord amb la proposta.

Sense entrar a discutir el grau d’encert de cada crítica, em sembla que el problema està més en la forma com s’utilitza que en l’instrument en si. El 2016, per exemple, una campanya de mentides i mitges veritats va donar una inesperada victòria al Brexit en un referèndum que el primer ministre britànic havia convocat —pensant que el guanyaria còmodament— no per treure el Regne Unit de la Unió Europea, sinó per reforçar el seu poder al si del partit conservador i apaivagar les crítiques internes. Ningú no ha entonat públicament cap mea culpa, pel nyap d’una consulta que ha situat el país al llindar del desastre. I entre les solucions que s’han posat damunt la taula de moment no hi figura la de consultar novament l’electorat. Es veu que els disputats poden votar dues, tres, quatre…, les vegades que sigui una mateixa cosa, però la gent no. Espero que al final s’imposarà el sentit comú i que l’acord que concreta les condicions de sortida de la UE serà sotmès a la consideració de tots els britànics.

Ningú no hi ha de veure, en el que acabo d’escriure, cap voluntat contra la democràcia representativa. Però cada dia estic més convençut que una mica més de democràcia directa no ens aniria gens malament. Aplicada a determinades lleis, ens evitaria els canvis que, per motius estrictament ideològics o partidistes, es produeixen de manera indefectible quan hi ha una alternança en el govern. Penso en la llei de l’avortament, per exemple, o en la llei d’educació. L’impulsor de la reforma necessàriament hauria de buscar consensos més amples, dintre i fora de la política, si el projecte hagués de ser sotmès no només a la consideració d’uns diputats supeditats a la disciplina de vot, sinó a l’aprovació del conjunt dels ciutadans a través d’un referèndum.

Tanmateix, la clau del pany de la democràcia directa no hauria d’estar només en mans del govern o de la classe política en general. Els ciutadans també hauríem de tenir-ne una. I que qüestions que preocupen la gent, com l’eutanàsia o la monarquia, posem per cas, poguessin ser posades a votació encara que el govern de torn —sigui per raons partidistes o d’alta filosofia política, o tenallat per un qualsevol poder fàctic— no hi estigués d’acord. Apliquem-hi els filtres que es consideri necessari amb relació al nombre de signatures que caldria reunir per convocar el plebiscit o sobre les majories exigibles per donar-li validesa. Però no l’encotillem, la democràcia, donem-li ales! I acceptem que res no ha de ser inviolable, llevat de la veu del poble, que mai cap tribunal hauria de poder retocar o corregir o, menys encara, fer-la callar.

“El referèndum és un instrument del populisme, no un instrument de la democràcia”, ha escrit un savi francès d’avui. No hi estic d’acord. I encara que em sembli grandiloqüent i exagerada, trobo molt més ajustada aquesta altra opinió: “D’alguna manera, el referèndum és com una destral, que pot servir per tallar llenya o per llevar caps”.